La fada de Roses

LA FADA DE ROSES

Que bonica n'és la mar,
que bonica en nit serena!
de tant mirar lo cel blau
los ulls li blavegen.
Hi davallen cada nit
amb la lluna les estrelles,
i en son pit, que bat d'amor,
gronxades se bressen.
Tot escoltant l'infinit
sa dolça música ha apresa,
n'apar lo mirall del cel,
lo cel de la terra.
Ahir vespre la vegí
com dormia en la maresma,
com dormia cabdellant
escuma i arena.
Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
– Coralers, si m'hi voleu
fareu bona pesca.

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu
me diuen Sirena–.
Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells trauen rams de coral,
jo aquest ram de perles.

Jacint Verdaguer

Símbols:

Primera estrofa: El mar és un dels tòpics més representatius de Roses, la tranquil·litat de les onades per la nit, el color blau del cel i l'aigua reflexada als ulls quan el mires.
Segona estrofa: La lluna es barreja amb les estrelles. La lluna és creixent i les estrelles es posen a sobre de la "falda" de la lluna i sembla un gronxador.
Tercera estrofa: Escoltant les onades, el so és molt agradable i el mar reflexa el cel.
Quarta estrofa: Per la nit, mentre dormia escoltava les onades d'escuma i sorra.
Cinquena estrofa: Els coralers de Begur vénen a Roses a agafar corall.
Sisena estrofa: Reflexa la seva identitat com a la fada empordanesa i, les fades del pirineu li diuen sirena per estar al mar.
Setena estrofa: Al fons del mar hi ha corall i els coralers n'agafen molt i la fada agafa perles (petxines).